Situació
Els ibers van construir el seu poblat al vessant de migdia de la muntanya de Burriac, un
lloc
immillorable on el confort i la protecció estaven garantits. , que
travessa el poblat, comunicava aquest amb la vall de Cabrera a través de la
de la muralla, i donava accés als camps de conreu situats a la plana.
És possible que els ibers donessin al seu oppidum
el nom “Ilturo”, ja que aquest és el nom
que apareix en caràcters ibèrics a les monedes que s’encunyaren quan els romans
s’establiren
al territori.
El poblat
Un petit grup de cabanes va ser l’origen del poblat al segle VI aC, i al segle V aC les cases de pedra i fang ja configuren un incipient nucli de població. Als segles IV-III aC, període crucial en què es fixen els trets que caracteritzen el territori laietà, el poblat s’amplia fins a ocupar una gran extensió d’unes 8 Ha i es fortifica amb muralles i torres. Es crea una extensa trama urbana formant terrasses, per adaptar-se al pendent del terreny, que acull una població que podia arribar als 3.500 habitants. És la seva època d’esplendor, un centre de poder des d’on les elits exerceixen el control polític, econòmic i administratiu del territori laietà. A mitjans del segle II aC es construeix una nova i es reforma la muralla oriental: la influència dels nous colons romans hi es present. Al llarg de la primera meitat del segle I aC es produeix el declivi, i el poblat s’abandona a mitjans del segle I aC.
Els carrers
Les cases s’adossen les unes a les altres, amb parets
mitgeres. Solen tenir una sola planta
rectangular, amb una o dues habitacions de 15-20 ㎡, a vegades amb un altell. Per
evitar els
fums, el foc s’encenia al carrer i a dins les cases només s’hi portaven les brases.
També hi havia edificis públics, de majors dimensions, com el que s’ha trobat a Burriac
adossat a la muralla oriental, que tenia una superfície de 45 ㎡ i podia ser un lloc
de
reunió.
La casa (1)
Les cases es construïen amb els materials que eren a l’abast: pedra, fang, palla, fusta,
canyes...
La construcció de la casa començava amb un sòcol de pedra lligada amb fang d’aproximadament
un metre d’alçada, que servia de fonamentació dels murs i els aïllava de les humitats.
La casa (2)
A sobre del sòcol s’hi aixecaven els murs, que podien ser de tàpia (piconant una barreja de
sorra, argila i calç dins un encofrat de fusta) o de tovot (apilant petits blocs fets amb
fang i palla).
Les portes podien tenir una llinda de fusta, i un
llindar de pedra.
La casa (3)
Per sostenir la coberta s’utilitzava un embigat de troncs, fixats amb pedres als murs. Les cobertes podien tenir un lleuger pendent o ser totalment planes, com la que hem representat aquí.
La casa (4)
A sobre les bigues s’hi posava un encanyissat.
La casa (5)
El canyís es cobria amb una barreja de fang i palla, ja que fins a l’arribada dels romans no es va adoptar l’ús de les teules. Una trapa de fusta permetria tant la sortida de fums com l’accés a la coberta, que era un espai més de la casa.
