La muntanya de Burriac, amb les runes del seu castell al cim, configura, junt amb el
Montcabrer, l’inconfusible “skyline” del poble de Cabrera.
La seva alçada (401 m.) i emplaçament el fan un punt immillorable de guaita i control d’un
extens territori, amb un domini visual sobre la vall de Cabrera i bona part de la comarca
del Maresme, així com de la riera d’Argentona i el coll de Parpers, important via de
comunicació entre la costa i l’interior. Per això, ja els ibers i després els romans van
utilitzar el seu cim com a lloc de guaita.
La torre i els murs que avui coronen la muntanya són les restes del castell medieval, conegut primer amb el nom de castell de Sant Vicenç i, després, amb el de castell de Burriac. És un magnífic exemple de castell roquer, és a dir, un castell bastit en una roca, en el cim d’un penyal.
Aquí podem veure com seria el castell en l’època de la seva màxima esplendor, després de les reformes fetes per Pere Joan Ferrer al segle XV.
La primera construcció data de finals del segle IX, i consisteix en una capella preromànica
d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçalera plana, de la qual actualment només es
conserva l’absis. Per a la restitució de les parts desaparegudes s’ha agafat com a model la
veïna capella de Sant Cristòfol de Cabrils, de cronologia similar.
A les excavacions fetes l’any 1993 es va trobar una figureta femenina de ceràmica (del tipus
de les anomenades tanagrines), datada en entre els segles II i
IaC. Això fa suposar que ja
en època iberoromana aquest era un lloc de culte, que com tants altres fou després
cristianitzat amb la construcció d’una capella.
La capella de Sant Vicenç apareix esmentada en un document sobre la venda d’una vinya de l’any 894, sense que es faci cap referència al castell, la qual cosa fa pensar que aquest encara no existia.
Als segles X-XI es construeix el primer castell roquer, “aprofitant lo més innaccessible que es pogués sense atendre a la seva major o menor cabuda”, ens recorda Francesc Carreras i Candi. No és una residència, sinó una fortalesa concebuda per a la defensa i control del territori, símbol de poder i prestigi.
El senyor del castell de Burriac no acostumava a viure-hi, ja que preferia les comoditats del castell de Vilassar, més important i situat dintre d’una població. En absència del senyor, era l’anomenat castlà qui vivia al castell i l’administrava en nom seu. Però al segle XV Pere Joan Ferrer, aleshores senyor del castell, decideix instal·lar-s’hi, i el reforma ampliant-lo i donant-li un ús més residencial, amb l’obertura de finestrals i sales més diàfanes.
El castell té dos recintes principals: el recinte sobirà (superior) i el recinte jussà (inferior). Formen dues línies de defensa de manera que, si el recinte jussà fos conquerit per l’enemic, encara es podria resistir dins el recinte sobirà.
Dins el castell podem distingir diversos àmbits, segons la seva funció:
Era la part més important del castell i la més visible. El seu nom prové del fet que és allí on tenia lloc la cerimònia de l’homenatge.
Carreras i Candi ens la descriu així: “...de millor apariencia que
cabuda, per motiu de la
gruxaria dels murs. Si bé com a habitació no tenia utilitat práctica, esdevenia en cambi
immellorable com á derrer refugi, en cas de sorpresa ó perdua del restant del
Castell.” Per
això, a la torre s’hi accedia per una porta elevada, amb una escala que es podia
enretirar.
Els seus murs, d’un gruix de 120 cm, la feien pràcticament inexpugnable.
Les muralles, que en alguns trams aprofiten el mateix rocam, tenen espitlleres ben disposades entre els merlets, que s’obren a direccions estratègiques, calculades per a la defensa. En paraules de Carreras i Candi “…son veritables troneres ú obertures per a armes de foch, armes dites ballestes de tro despuix lo segle XIV.” Trobem espitlleres de dos tipus: les rectangulars, per a les fletxes de les ballestes, i les que tenen una base rodona de pedra picada per a reposar-hi i fer-hi girar les armes de foc (espingardes, colobrines, ballestes de tro), que es popularitzen a partir al segle XV durant les Guerres de Joan II. A la il·lustració es poden veure els merlets i espitlleres del baluard nord, i un soldat armat amb una ballesta i portant l’escut amb les armes dels Sant Vicenç: un lleó rampant en or destacant en camp d’atzur.
Eren les habitacions on vivien els nobles, situades en el recinte sobirà.
La capella dedicada a Sant Vicenç va quedar encaixada entre les edificacions del castell en construir-se aquest. S’hi va dir missa fins l’any 1836, i es va enrunar pocs anys més tard.
Per proveir-se d’aigua, els habitants del castell havien de recollir l’aigua de pluja o anar
a buscar-la a les fonts situades a la vall. En cas de setge, els habitants del terme es
refugiaven al castell, i per això era molt important tenir una bona reserva d’aigua potable.
Citant novament Carreras i Candi: “Les cisternes solíen construirse ab
molta industria,
estudiant la manera de que la aygua se conserves mes potable. En lo segle XV se prenia
la
precaució d’embatumarles interiorment”. La cisterna gran està situada al recinte
jussà, i
n’hi ha una altra de més petita al recinte sobirà, al costat de la torre de l’homenatge.
En temps moderns, la imaginació popular ha interpretat les restes d’aquestes cisternes com a
masmorres per als condemnats.
Igual que en el cas de l’aigua, el castell havia d’estar proveït d’aliments per resistir un llarg setge, i potser aquesta funció és la que tindrien les estances situades al bastió nord. També en aquest àmbit, al costat de la porta d’entrada, hi hauria les quadres dels cavalls.
Acabarem la descripció del castell de Burriac fent-hi una “excursió virtual”, tot resseguint el camí que puja per la Riera de Cabrera fins a la Font Picant i després porta fins al castell, fent la volta a la muntanya.
El document més antic conservat que fa referència al castell és de l’any 1023, que esmenta un
“castri Sancti Vicencii” que pertany a la comtessa Ermessenda de Carcassona. Els comtes de
Barcelona en mantindran la propietat fins al segle XIV, tenint-lo infeudat a les famílies
Sant Vicenç, Castellvell, i Desbosc, com a senyors, cavallers i castlans. Un testament de
l’any 1313 és el primer document on s’anomena el castell amb el nom de “Burriac”.
L’any 1471 el castell passa a mans de Pere Joan Ferrer, que es feia titular “baró del
Maresme”, que hi fa importants reformes. En la il·lustració podem veure l’extensió dels
dominis de la Baronia, que comprenia els antics termes de Mataró, Argentona, Cabrera,
Vilassar i Premià. Cal tenir en compte que els senyors de
Burriac ho eren també del Castell
de Vilassar i, en temps de Pere Joan Ferrer, del Castell de Mataró.
Personatge singular, Pere Joan Ferrer i Destorrent neix a Barcelona el 1431 i mor al castell de Burriac el 1502/04. De família benestant, va ser militar i home de lletres. Va lluitar al servei de la Generalitat defensant Barcelona contra el rei Joan II, però l’any 1471 va canviar de bàndol. El rei li va pagar aquesta traïció amb el lliurament de la vila de Mataró, del castell de Burriac i dels pobles d’Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià. Va participar en les lluites contra França, i en recompensa li va ser concedida la jurisdicció civil i criminal sobre els seus dominis. Temible cavaller, va exercir de senyor feudal, fins que els seus vassalls, molestos pels abusos, van alliberar-se per fi del jou feudal quan, el 1480, el rei Ferran II el Catòlic reincorporà aquests pobles a la seva jurisdicció.
El 1532 la propietat del castell torna a la família Desbosc, fins a l’any 1671. Després el castell queda abandonat i passa per diversos propietaris. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), el que queda de castell s’utilitza com a caserna. Finalment, l’any 1990 l’adquireix l’Ajuntament de Cabrera, i els anys 1993 i 1994 s’hi fan treballs d’excavació i consolidació per evitar la degradació de les restes.
Per mantenir el poder sobre els seus vassalls, el senyor no en tenia prou amb l’amenaçadora presència del castell roquer, sinó que a més comptava amb els instruments de càstig per sotmetre als insubmisos i delinqüents. Càstigs que, segons els Usatges, podien ser “trencar peus i mans, arrencar els ulls, empresonar per llargues durades i, si fos el cas, arribar a l’últim suplici: penjar els seus cossos”. Aquesta darrera sentència s’executava a les forques, situades en llocs ben visibles, normalment marcant els límits del territori. No és estrany, doncs, que, a Cabrera, el lloc on encara es conserven els forats a la pedra on estaven clavades les forques del castell de Burriac, es conegui amb el nom sinistre de “turó de l’Infern”.