Logo cabra

Cabrera de Mar:

Els moderns

La masia de Can Bartomeu La masia de Can Bartomeu La masia de Can Bartomeu

La masia

Can Bartomeu és un magnífic exemple dels masos denominats “pròspers”: cases amb moltes propietats i recursos econòmics que originaren unes explotacions agràries, ramaderes i forestals de tipus plurifamiliar. Però en els seus inicis, lluny de l’imponent conjunt d’edificacions que avui formen la masia, Can Bartomeu degué ser una construcció bastant modesta, edificada juntament amb Can Lladó, Can Canal i Can Fontanals a l'empar de la capella de Sant Joan, la primitiva parròquia de Cabrera.

Els Bartomeu de Can Bartomeu

Els Bartomeu

La primera notícia que tenim dels Bartomeu data del segle XII, en un document en què Joan Bartomeu permuta unes finques amb oliveres i vinya. Aviat els Bartomeu esdevenen una de les principals famílies de Cabrera, una de les sis famílies que gaudeixen del privilegi de ser enterrats a l'interior del temple parroquial. La seva influència en els afers municipals és important: ja en el segle XV, trobem un Salvador Bartomeu com a membre del Consell General del poble i, en el segle XVII, un Pau Bartomeu exerceix com a síndic. A mitjans del segle XIX, els Bartomeu són propietaris de 58 finques a Cabrera, significant-se com els majors terratinents del poble. A més dels conreus, posseeixen també grans extensions de boscos a Burriac i al Montcabrer. Fills de Can Bartomeu foren els dos rectors de la parròquia que, al llarg del segle XVIII, consta que portaren aquest cognom.

Segle XVII de Can Bartomeu Segle XVII de Can Bartomeu

Segle XVII

Dels inicis de Can Bartomeu poc en sabem, però per la documentació suposem que molt probablement hi hagué una primitiva construcció de finals del segle XII. L’edifici més antic conservat és la masia pròpiament dita, que tipològicament pertany al tipus de masia clàssica o consolidada. En el marxapeu de la portalada hi trobem gravades la B dels Bartomeu i la data 1662. És possible que es tracti d’una llinda reaprofitada. Probablement, al segle XVII, existia també una torre de defensa, separada de la casa.

Segle XVIII/XIX de Can Bartomeu

Segle XVIII/XIX

A finals del XVIII, la casa viu un període de prosperitat, que es reflecteix en un creixement espectacular del volum edificat. Als tres cossos de la masia se n’hi afegeix un quart, que permet ampliar la cuina de la planta baixa i obrir una galeria porticada al primer pis, amb un oratori al fons. A la part del darrere s’hi construeix un gran celler, necessari pel gran augment que ha experimentat la producció vinícola. També en aquesta època sembla que es construeixen el paller i l’era a la part del davant, i la masoveria on residiran els mossos que requereix l’increment de feina.

Segle XIX de Can Bartomeu

Segle XIX

El celler queda petit, i l’any 1830, com consta en una inscripció que hi ha al damunt de la porta que hi dona accés,es construeix un segon celler i també una nova masoveria: segueixen els bons temps per als Bartomeu, que es consoliden com els major propietaris de Cabrera. Però al mateix temps es viu un període d’inseguretat i la casa es fortifica: l’any 1840 es construeix o es reforma el barri amb portalada que tanca el recinte, i s’afegeix un mur que protegeix la masia per la banda nord.

Segle XX de Can Bartomeu Segle XX de Can Bartomeu

Segle XX

Amb la desfeta de la vinya causada per la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX, Can Bartomeu pateix un bon daltabaix. El pla de Cabrera es va transformant en regadiu, mentre que les masies de muntanya com can Bartomeu, can Lladó o Ca l'Escarraman, on aquesta “reconversió” és molt més difícil, pateixen més fortament la crisi. La casa queda abandonada, com es pot veure en la fotografia adjunta de l’any 1932, quan els propietaris van a viure a Barcelona. Durant la Guerra Civil, Can Bartomeu és incautada i acull un gran nombre de refugiats. Més tard, perdut ja definitivament el seu caràcter agrícola, els nous propietaris la utilitzen només com a residència, i remodelen l’antiga torre afegint-hi un mirador.

Avui

Avui trobem la masia reconvertida en un gran centre cultural, després de la seva adquisició per l’Ajuntament de Cabrera, i acull una bona part de les entitats del poble. D’aquesta manera es garanteix la preservació d’un important element patrimonial, donant-li al mateix temps una utilitat social.

El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu

El pa (1)

Com és sabut, dins la cultura i civilització mediterrània, el pa, el vi i l’oli ocupen un lloc privilegiat. Com moltes masies, Can Bartomeu era autosuficient pel que fa a l’alimentació, i disposava d’espais i instal·lacions per conrear, elaborar i emmagatzemar aquests productes bàsics.
Per obtenir el pa, el primer pas es feia a l’era i consistia en la batuda del blat, és a dir, la separació del gra de la palla.

El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu

El pa (2)

Normalment la batuda es feia “a pota”, fent voltar un cavall per damunt les garbes esteses a terra. A continuació s'havia de “ventar” per tal que el vent s’emportés el pallús més lleuger, i quedés el gra. Era una operació que originava una gran polseguera, i d’aquí ve el refrany popular: “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Per poder ventar cal que l’era estigui situada en un lloc ben obert a tots els vents, i per això la de Can Bartomeu és a l’indret més alt i apartat de la masia, fora dels murs que l’envolten. A sobre el paller, el penell amb la B dels Bartomeu assenyala si els vents són favorables. Després, amb l'ajut d'una corriola, la palla lligada en farcells es pujava a les golfes.

El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu

El pa (3)

El blat es portava a moldre per obtenir-ne la farina que, per fer la massa del pa, es barrejava amb aigua, llevat i sal. Una feina feixuga per a la mestressa que, generalment, era qui pastava la farina dins la pastera.

El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu

El pa (4)

Dues hores abans d'enfornar, calia encendre la llenya perquè el forn anés adquirint la temperatura necessària.

Antigament, el forn de Can Bartomeu sobresortia de la façana de la masia, fins que al segle XIX quedà incorporat a dins la nova masoveria.

El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu El pa de Can Bartomeu

El pa (5)

Els pans es posaven després dins el forn, amb l'ajut d'una pala de fusta de mànec llarg, i se’n tancava hermèticament la boca. Un parell d'hores després en sortia el pa cuit, més dur però més saborós que el d'ara. I, el més important, es conservava relativament comestible durant dues setmanes fins a la següent fornada!

El vi de Can Bartomeu El vi de Can Bartomeu El vi de Can Bartomeu El vi de Can Bartomeu

El vi (1)

L’elaboració del vi té a Cabrera una tradició mil·lenària: ja els romans l’envasaven en àmfores a Ca l'Arnau d’on s’exportava als racons més llunyans de l’Imperi. Després d’un dilatat període d'aïllament econòmic i d’autosuficiència, el conreu de la vinya ressorgeix amb força als segles XVIII i XIX, i les masies de Cabrera s’enriqueixen com mai. A Can Bartomeu això queda ben palès: a finals del segle XVIII s’afegeix a la casa un cos paral·lel als ja existents, i a inicis del XIX s’hi construeix, al darrere, un nou celler. El celler antic ja no dóna l’abast per a la riada de vi que surt del cup, i s’ha plantat tanta vinya que ja no queda un pam de terra per explotar.

El vi (2)

El celler de Can Bartomeu ha arribat fins avui en un estat de conservació excepcional, i per això l’Ajuntament en va efectuar la restauració i museïtzació. També es va encarregar la realització d’un audiovisual que il·lustrés la història de la viticultura a Cabrera i el procés d’elaboració del vi al celler de la masia, que es projecta en el mateix celler i que aquí podeu veure en un format reduït.

El vi de Can Bartomeu El vi de Can Bartomeu El vi de Can Bartomeu

El vi (3)

Les dues premses que resten a Can Bartomeu, molt ben conservades, porten gravades les dates de 1814 i 1836.
El període entre 1860 i 1882 és el de màxima esplendor del conreu de la vinya ja que una terrible plaga de fil·loxera ha malmès les vinyes franceses, i el vi català veu com se li obren nous mercats fins aleshores dominats pel país veí. Aquesta “febre d’or” dura fins al 1882, quan la fil·loxera arriba també al Maresme. Tot i que en algunes zones es replanten ceps amb peu americà, resistents a l’insecte, a Cabrera la vinya ja no serà mai el que havia estat. Així, a la revista Estrella de Burriac del 15 d’octubre de 1951 podem llegir: “Ha sido nota característica del otoño en que hemos entrado, la típica vendimia, la cual ya sólo se conserva en nuestro término a manera de anecdótica y de remembranza”.

L'oli de Can Bartomeu L'oli de Can Bartomeu L'oli de Can Bartomeu

L'oli

Per tancar el recorregut per la tríada d’aliments mediterranis només ens resta parlar de l’oli. L’operació d’extreure l’oli de les olives es feia mitjançant el trull, una gran pedra cilíndrica que girava sobre una base també de pedra, arrossegada per un cavall. Encara que a Can Bartomeu n’hi hauria un, com a moltes altres masies, no s’ha conservat i, per això, l’hem reconstruït en base al que encara es pot veure a Can Mayol, del qual adjuntem una fotografia antiga (any 1932) i una altra del seu estat actual.

La portalada de Can Bartomeu La portalada de Can Bartomeu La portalada de Can Bartomeu

La portalada

Farem ara una visita a la resta de dependències de la masia, començant per la portalada que dóna accés al pati. Les cases aïllades com Can Bartomeu han estat sempre sota l'amenaça de bandolers i de tota classe de malfactors, particularment durant els segles XVI i XVII. Per això, en aquesta època moltes masies s'envolten d'un mur de pedra -el “barri”-, amb una gran portalada que permeti la circulació de carros i cavalleries. Tota precaució és poca, ja que tenim constància que, almenys en dues ocasions, la casa va ser assaltada.
A ambdós costats de la porta, els guarda-rodes eviten que l'eix del carro topi amb els muntants. Quan la porta és tancada, dos picaportes de ferro permeten al visitant cridar l’atenció dels de dins: l’un, situat a la portella, per als que venen a peu; l’altre, a una bona alçada, per trucar sense baixar del cavall.

La façana de Can Bartomeu La façana de Can Bartomeu La façana de Can Bartomeu

La façana

Enfront la portalada, al fons del pati, trobem la façana principal de la masia pròpiament dita. Les dues finestres d'estil gòtic del primer pis hi donen un cert aire senyorívol. No hi podia mancar el rellotge de sol esgrafiat a la façana, amb la imatge d'un sol rialler i el consuetudinari lema al•lusiu a la fugacitat del temps: “Les hores passen: aprofita-les bé”. I és que el sol, abans que qualsevol altra cosa, és qui governa la vida del pagès. Al costat del portal rodó, de grans dovelles, trobem el pedrís, banc de pedra per seure a prendre el sol o la fresca i alhora ajut per muntar i desmuntar de les cavalleries.

El pati de Can Bartomeu El pati de Can Bartomeu El pati de Can Bartomeu

El pati

Quan el temps era bo, moltes de les activitats de la casa tenien lloc a l’aire lliure, i el pati era el millor lloc per fer-les. L’ aviram i tota mena de bestiar també hi feien vida, amb la seguretat que dóna el barri que l’envolta.

L'aigua de Can Bartomeu L'aigua de Can Bartomeu L'aigua de Can Bartomeu

L'aigua

La importància de l'aigua en una casa de pagès no és pas necessari de ponderar-la. Aigua per a regar, aigua per a l’hort, aigua per a la casa i per a la higiene humana”. Ens ho diu Josep Pla, i és ben cert que a Can Bartomeu l'aigua s'aprofita fins a la darrera gota. El ràfec de les teulades de la casa recull l'aigua de pluja fins a una canonada que desguassa al safareig del pati. En Josep M. Modolell, fill de la masia veïna Can Lladó, recorda vívidament les dones fent bugada cada dilluns al safareig del pati: “Aquell dia ens embadalia, potser més que en cap altre, sentir el constant repicar dels picadors que estovaven la roba, no sols els de casa, sinó també el de les veïnes, tot i que estaven un bon xic allunyades. Era una remor que donava vida

La cuina de Can Bartomeu La cuina de Can Bartomeu

La cuina

Miquel Agustí, un frare que va escriure al segle XVII un popular tractat adreçat als pagesos, recomanava fer de la cuina la millor estança de la casa, ja que és a la cuina on el pagès fa la vida. La cuina de Can Bartomeu conserva encara l'enllosat original, la pica de pedra, els fogons encastats, les rajoles decorades a les parets. Un gran espai que s'ajunta amb el destinat a la clàssica llar de foc de gran campana, que antigament feia les funcions de cuina, abans que al segle XVIII s'afegís el cos lateral de la masia on és la cuina actual. A l'hivern, la llar era l'únic racó de la casa on es podia gaudir d'un cert confort.

La sala de Can Bartomeu La sala de Can Bartomeu La sala de Can Bartomeu

La sala

La sala, situada al primer pis, en el cos central de la casa, era essencialment un espai simbòlic i representatiu de la masia. S’hi reunia tota la família en les dates assenyalades i en celebracions de tota mena. Allí hi havia els millors mobles de tota la casa, els retrats dels avis, les “caixes de núvia”, el rellotge de paret, la vaixella de les festes, la capelleta amb la imatge religiosa venerada. No era, en canvi, el lloc habitual de la vida quotidiana, que es desenvolupava a l'exterior, de dia, i a la cuina, al voltant la llar, de nit o quan fa mal temps. Des de la finestra conopial, amb el clàssic festejador i encarada cap a la portalada, es podia controlar l’entrada a la casa.

L'oratori de Can Bartomeu L'oratori de Can Bartomeu L'oratori de Can Bartomeu

L'oratori

En un document del 13 de maig de 1816, que encara es conserva a Can Bartomeu, el bisbe de Barcelona, Pau de Sitjar, concedeix autorització a Francesc Bartomeu perquè es pugui celebrar missa a l’oratori privat de la seva casa de camp. Era costum que molts fadristerns seguissin la carrera eclesiàstica, i que es quedessin després a la casa convertits en “l’oncle capellà”. En efecte, si examinem l’arbre genealògic que hem presentat en parlar de la història dels Bartomeu, veurem aparèixer aquesta figura en quatre generacions durant els segles XVIII i XIX.
Sobre la porta de l’oratori, situat a l’extrem de la galeria, hi figura l’emblema de l’orde dels franciscans.

La comuna de Can Bartomeu

La comuna

Acabarem la descripció de Can Bartomeu amb un element prosaic però convenient: a la part del darrere de la casa, a sobre d'una arcada oberta en temps recents, hi ha una comuna (antigament anomenada “necessària”) que sobresurt del primer pis, suportada per unes mènsules. La disposició és idònia, ja que permetia que tots els excrements anessin a parar a un femer, on es barrejaven amb altres deixalles per poder servir després d’adob als camps. I és que a pagès tot, absolutament tot, s’aprofita.